Safi - la colline des potiers

13-09-17

Arribo a Safi en tren des de Marrakeh a mig matí. L’únic que sé d’aquesta ciutat és la seva tradició terrissera, que he d’anar a la Colline des Potiers, el Turó dels Terrissers (inscrit com a monument històric el 1923) i que menjaré bon peix. Situem-nos una mica... Safi és una ciutat a la costa atlàntica del Marroc, té uns 310.000 habitants i un dels ports comercials més importants del país. Va estar sota el domini portuguès a principis del segle XVI i d’aquella època conserva la muralla pràcticament intacta que envolta la medina.

Llegint sobre la història de Safi m’ha sorprès una cosa. Resulta que hi ha ceràmica esmaltada des del segle XII com a mínim. En aquella època el sant patró de la ciutat Cheik Abou Mohammed Saleh va fundar la confraria Taïfa des Houjjaj amb la finalitat de donar seguretat a la ruta de pelegrinatge entre Safi i la Meca per etapes. Sortint de Safi, cada pelegrí s’enduia un recipient en forma de carabassa de ceràmica verda per portar-hi l’aigua. Aquesta confraria va durar fins al segle XV.

La tradició terrissera li ve donada, evidentment, per la bona qualitat de la terra local, però ha tingut també moltes influències que l’han anat marcant: al segle XIX van arribar a Safi alguns terrissers de Fes. Aquests ceramistes van introduir el blau típic de Fes i es va deixar de fer tanta ceràmica policromada. La raó era senzilla, el blau anglès arribava abans per mar que els altres colorants i òxids.

A principis del segle XX Safi viu un dels seus moments clau amb l’arribada a la ciutat de Boujamma Lamali, d’origen algerià. Ceramista instruït a l’École des Beaux Arts d’Alger i que havia seguit formant-se a Sèvres i a Espanya, al 1918 va tenir l’oportunitat d’anar a Fes a aprendre dels mestres artesans, però va preferir instal·lar-se a Safi. Aquesta ciutat semblava oferir un terreny més idoni a la innovació i renovació, de la qual tenia ganes Lamali, no com Fes, que tenia una tradició tan extensa i ancorada. Lamali funda la primera escola de terrisseria i ceràmica el 1921 i aconsegueix, tot i les dificultats, que els seus alumnes esdevinguin una nova generació de ceramistes arribant més enllà de les fronteres del Marroc.

Lamali també va treballar molt dur perquè els terrissers del Turó optimitzessin els seus mètodes de treball, la tècnica de l’esmaltat, introduïssin innovacions als dissenys, els dibuixos fossin de pinzellada més acurada... i així, potenciant tot el seu geni, poder oferir un treball més digne i una marca d’identitat.

Peça de Boujemma Lamali

Aquesta empenta que va agafar la nova generació de ceramistes, va aconseguir que es constituís l’Escola d’Artesania el 1962, des del ministeri d’Artesania. Als anys vuitanta es començava a sentir una necessitat de preservar les obres i donar-los-hi un bon lloc, així doncs, el 1990 es crea el Museu de Ceràmica de Safi, el primer museu dedicat al a ceràmica a nivell nacional. El museu està situat al que va ser el palau del sultan Sidi Mohammed Ben Abdallah i recull ceràmica des del neolític fins a ceràmica moderna.

Malauradament quan hi vaig voler anar estava tancat per canvi d’ubicació, segons vaig entendre. Vaig poder visitar el jardí del palau, això sí, estava molt deixat però les vistes des del terrat eren espectaculars. El mar, el port, la ciutat... i sí, una taca de color terra que era el Turó dels Terrissers.

vista de la Colline des Potiers, el port i el Jardin Dar Sultan

Altres ceramistes que han marcat la història de Safi innovant sense perdre l’essència i creant escola han sigut Laghrissi, Ben Brahim i Serghini. D’aquest últim us en explicaré més coses en el proper post.

Actualment els tallers més grans es troben en polígons a les afores de la ciutat però al Turó dels Terrissers encara se n’hi poden trobar uns quants que treballen de la forma més tradicional. Fa pensar que els terrissers es van instal·lar allà per la proximitat a un petit curs d’aigua anomenat Oued Chaâba, que va acumulant a les seves vores una argila molt bona per treballar. Un laberint de carrerons i escales et va portant per tallers, pasteres i forns, on el terra i les parets ja són totes de color vermellós, que s’aprecia des de lluny.

Estan organitzats en cooperatives i cada persona té el seu paper: el que prepara el fang, el torner, el decorador/a, etc… transmetent-se els coneixements de pares a fills. Són tallers amb molta presència masculina, les dones només treballen les decoracions.

Preparació del fang extret de les vores del riu

L'Abderrahim és un dels torners de la Colline, m'explica un munt de coses i m'acompanya a visitar altres companys

Fent les decoracions a mà alçada amb pinzells de pèl de burro

Abderrahim a dins d'un forn, m'explica com hi van apilades les peces

Forns tradicionals

Produeixen tot tipus de serveis de taula i altres peces decoratives. La majoria al torn però també utilitzen motlles de colada (motlles de guix que s’omplen amb fang líquid) i treballen amb terra local però també d’importada (argila blanca que compren a Espanya i Portugal).

Motllos de guix

Peces acabant-se d'assecar al sol

Per fer les decoracions utilitzen engalbes de colors i pinzells fets per ells mateixos amb pèl de burro. Pel que fa als forns, els tradicionals encara es fan servir però poc, ara ja hi tenen alguns forns de gas enormes, que els hi van bé pel ritme de producció que tenen. Ben bé mil peces per cuita. Al tractar-se de peces esmaltades, són necessàries dues cuites: la primera per coure el fang i la segona per coure i fixar-hi l’esmalt que se l’hi hagi aplicat.

Forn de gas d'una de les cooperatives

A la placeta de baix del Turó hi ha totes les botiguetes dels tallers i cooperatives. Veig que s’estila això de pintar peces en fred i fer-hi escuts del Barça, del Madrid o del que convingui, inclús amb purpurina. Deu ser que al turisme li agrada, algo escandalós a ulls d’una ceramista però bé...  No s’ha d’oblidar que els terrissers del Turó viuen del que venen, i gran part d’aquestes vendes són al turisme. També hi ha la “tradició” entre la gent del país d’anar a Safi per renovar la vaixella o un tajine nou quan s’han anat fent malbé. Tot i això, tant el turisme internacional com el local han baixat moltíssim i per tant les ventes i els ingressos, també.

Hi ha ceramistes més inquiets que mantenint l’essència de la ceràmica del seu poble natal, innoven fent-hi dissenys nous, o treballant amb altres colors. També es fa molt el combinar la ceràmica ja acabada amb làmines de coure, ferro o llautó treballades fent filigranes i representant elements vegetals, se la coneix com a poterie cerclée.

Pel que m’explica un col·lega torner, el Fatah, els terrissers del Turó no reben ajudes del govern, com ho fan els tallers més grans. Les seves necessitats no són escoltades i no es treballa per millorar la situació de precarietat en la que viuen molts d’ells.

Tan de bo es posés fil a l’agulla per promoure i cuidar aquest patrimoni cultural de la manera que es mereix, perquè ara per ara, no té molt bona previsió de futur.

*bibliografia:

“La Colline des potiers, histoire d’une ville et de sa poterie” de Hamid Triki et Thami Ouazzani, publicat gràcies a l’Association Hawd Assafi (Editions LAK International 1993)

www.maghress.com/fr/lopinion