Verdú - Entrevista a Maria Font

ENTREVISTA A MARIA FONT

VERDÚ, 2 DE MARÇ DEL 2018

Júlia: Hola Maria

Maria: Hola Júlia

J: Estem a Verdú, un poble de tradició terrissera. Tu, a la teva família, quina generació representes dintre d’aquesta tradició?

M: Jo, la tercera. El meu padrí, el meu pare i ara jo.

J: El vostre taller, en què s’ha centrat a l’hora de fer ceràmica? Els càntirs? O depèn de la demanda...

M: Els càntirs, també estris de cuina i sí, coses que et demanen.

J: Es pot dir que hi va haver un moment de glòria de la ceràmica?

M: Sí

J: Quan va ser això?

M: Als anys setanta i vuitanta, es va vendre molt i a la gent els agradava la ceràmica. Així com ara passen.

J: Ja no hi ha aquell interès... Llavors, en aquella època, quants tallers hi havia en funcionament aquí Verdú?

M: Ui, anys enrere, havíem parlat de 35 o 40 tallers terrissers.

J: Déu ni do. I ara quants n’hi ha?

M: Dos o tres...

J: I amb una previsió de...

M: De quedar sense ningú.

J: Una pena. Aquí, i des de la teva experiència, sempre ha sigut així: una ceràmica feta al torn, al torn de peu?

M: Sí, nosaltres sí.

J: Llavors, la part del torn la feia l’home i la dona es dedicava més als acabats... és així?

M: Sí, a posar les nanses als càntirs, polir-los, dibuixar-los... tot això ho feia la dona.

J: Tota la feina més “delicada”, o de més precisió.

M: Sí, l’home només treballava al torn.

J: I per què? Hi ha alguna explicació?

M: No el sé el perquè. De tota la vida que ho havia vist així.

J: I a tu no t’ha agradat mai, o no t’ha picat la curiositat de tornejar?

M: No, no, Ja no ho he vist i...

J: Ja, suposo que tampoc et qüestiones...

M: Bueno, ho he provat alguna vegada, eh. Però fóra qüestió de posar-t’hi hores i més hores i llavors ja no...

J: Es necessita molta pràctica també pel treball que feu. Que són produccions molt seriades, molt de repetir la mateixa forma...

M: Que et surtin totes les peces iguals...

J: Clar

M: Necessita molta pràctica.

J: Clar, perquè surti rentable també s’han de fer ràpid aquestes peces.

M: Algun dia fas alguna peça, un bol, alguna cosa així però tampoc cap cosa.

J: I de sempre ho recordes així, això?

M: Sí, sí.

J: Suposo que amb els teus anys de terrissera has vist molts canvis en la manera de treballar. Primer, només començant per la terra. Abans suposo que s’agafava d’aquí...

M: Sí, abans s’havia d’anar al terrer a plegar la terra...

J: Que està a prop del poble?

M: Sí, a prop del poble, sí. Però aleshores allà hi havia les impureses, hi havia la calç... tot això s’havia d’anar separant de la terra i llavors treballar-la i fer el fang.

J: Cada taller també havia de tenir la seva part per les pasteres, els assecadors...

M: Això mateix, per preparar la terra.

J: I ara?

M: Ara ja comprem aquestes pastilles ja fetes.

J: Perfectes no? (riem) Tots els tallers, bé, els poquets que queden, ja treballen així?

M: Sí, ja treballen així.

J: Bueno, suposo també que una cosa et porta a l’altra. Com que el mercat ha baixat, has de baixar molt els preus, si a sobre has de preparar la terra... Dedicar-li totes les hores...

M: Costa molt, de diners i de tot.

J: Bueno, al final s’acaba anant a lo pràctic, no? Què més... Això, a nivell de vendes suposo que res a veure amb 20 anys enrere lo d’ara?

M: No. És que clar, abans el càntir era una necessitat a les cases.

J: Clar.

M: Cada casa tenia el seu càntir per l’aigua. I això quan va aparèixer el plàstic, doncs clar. I ara el que ho comprar és per tradició o de record... Si passa per aquí, doncs un record de Verdú, un càntir. Però clar, ja no és allò de cada casa tenir el càntir.

J: I després també amb la ceràmica de fer servir a casa, la gent s’ha acostumat molt a... no té perquè ser xino ja, vull dir, a l’Ikea, o a les vaixelles de fàbrica...

M: Sí, exacte. Compres un got per 20 cèntims i clar...

J: Amb això no es pot competir

M: No és el mateix

J: Llavors ara, també teniu encàrrecs, que surten una mica de la ceràmica tradicional, teniu feina...

M: Per fer murals, o rajoles, o coses d’aquestes. Has d’aprofitar tot lo que surti.

J: No, no, ja s’entén. Una solució a aquesta baixada de vendes podria ser el reinventar-se i fer algun producte nou? O jo que sé... o ni així, tu creus?

M: Res... perquè ja som grans i ja no penses en veure què pots fer. Anar acabant de la manera que es pugui i ja està.

J: Els tallers que funcionen ara, que em dius que són aquests dos o tres, tenen fills joves que segueixin?

M: N’hi ha un de jove.

J: Un de sol? El Roca...

M: Sí, el Roca Caus.

La conversa continua entre la Maria, el seu home i torner, el Josep Maria, una veïna que ha vingut a saludar i jo. Temes que surten:

- El fill d’aquesta veïna ha marxat a treballar de torner a una fàbrica de Saint Jean de Foix. És una empresa que té una vintena de treballadors i li paguen bé. Aquí això no ho hagués trobat.

- Com es valora la ceràmica a França en comparació a aquí. La quantitat de fires que hi ha i l’afluència. La gent que hi va, hi va disposada a comprar. Els preus són més alts, i la gent els paga. Es dóna més valor a la ceràmica.

- L’escola Ondara de Tàrrega i lo que costa segons com omplir el mínim de matriculats al grau de Ceràmica Artística.

- La meva experiència a l’escola Llotja, els comento que hi vaig trobar a faltar una part bàsica d’ofici, que en canvi, estava més enfocat ala vessant més artística.

- La moda que hi havia als setanta i vuitanta de regalar miniatures de ceràmica pels convidats als batejos. El Josep Maria n’havia arribat a fer “cent cada hora, en feia mil al dia. Si en feia mil, en venia mil, si en feia deu mil, en venia deu mil”.

- La moda que hi ha ara per la ceràmica artística, més moderna, amb infinitat de tècniques noves i acabats que criden l’atenció d’un nou públic. Aquesta moda no hi és pas per la terrisseria, la ceràmica tradicional.

Maria Font i jo

Verdú

VERDÚ

Per acabar aquest projecte me’n vaig a Verdú, poble de l’Urgell que va ser un dels nuclis importants de la terrisseria popular a Catalunya, juntament amb Breda, Miravet i la Bisbal d’Empordà. A Espanya la terrisseria modelada també era feta per dones fins que es va introduir el torn ràpid per part dels fenicis, els grecs i més tard els romans, moment en que l’home va agafar la feina de tornejar les peces mentre que la dona es va dedicar als acabats i decoracions d’aquestes.

A Verdú hi visito la Maria Font, de Ceràmiques Font per parlar una estona, que m’expliqui com veu ella la situació actual de la terrisseria a Catalunya i en concret a Verdú i per poder comparar algun fet del que he vist al Marroc.

Peces a punt per enfornar

Peces assecant-se. En aquest espai és on antigament estenien la terra recollida per poder-la amassar i treballar

Safi - atelier Serghini

14-09-17

Segon dia a Safi. Per capricis del viatge i de l’univers, ahir al vespre quan estava mig perduda, vaig conèixer dos nois que estan a la ciutat per feina. S’allotgen al Ryad du Pêcheur, propietat de Moulay Ahmed Serghini, ceramista reconegut de Safi, del qual potser ja us sona el nom de l’anterior post.

Mentre sopem al Ryad mateix, veiem també assegut a una taula a Serghini i me’l presenten. Quedem per l’endemà al matí per anar a veure el taller i parlar una mica.

Així doncs, al matí ens trobem amb Serghini i esmorzem junts. Agafem el cotxe per anar al taller, que està a les afores de la ciutat. Un petit resum de la conversa que vam tenir:

Moulay Ahmed Serghini representa la setena generació de la seva família en la tradició terrissera de Safi.

Abans tenia 4 tallers a la Colline des Potiers de Safi, ara en té dos: un a Marrakech, on fan petites rajoles i material per la construcció, sense decoració; i l’altre a les afores de Safi, on fan plats i tot tipus de servei de taula, amb decoració.  Treballen amb terra vermella d’aquí Safi però cada vegades més utilitzen la terra blanca importada d’Espanya, França o Itàlia.

La crisi ha afectat molt els tallers de Safi. Abans s’exportava molta de la ceràmica que s’hi fa, ara cada vegada menys. Fa deu anys, Serghini havia arribat a tenir 200 empleats al seu taller, en aquest moment en té una quarantena.

A la Colline des Potiers hi havia arribat a haver 40 tallers en funcionament, m’explica que ara mateix n’hi ha uns 7 o 8 i organitzats en cooperatives. Ara hi ha cada vegada més forns de gas, els forns tradicionals deixen anar gran quantitat de CO2 a l’ambient, “ja et pots imaginar aquest turó amb tots els forns en funcionament...”

Hi ha la possibilitat de fer stages de ceràmica al taller Serghini amb pensió completa. També hi ha molts artistes que s’interessen per aquesta ceràmica i fan stages per fer els seus propis dissenys decoratius sobre les peces.

Serghini segueix les decoracions tradicionals de Safi però també té una línia de peces amb decoracions més modernes.

Antic taller a la Colline des Potiers

Botiga a l'entrada de la Colline i just davant de la medina

Actual taller Poterie Serghini

Torner

Torner

Polint les peces abans de la primera cuita

Dones fent les decoracions

Detall de les decoracions

Un munt de peces iguals a punt per esmaltar i coure. És una comanda per una cadena d'hotels.

Una altra part del taller

Carregant el forn de gas

Ahmed Serghini i jo

Safi - la colline des potiers

13-09-17

Arribo a Safi en tren des de Marrakeh a mig matí. L’únic que sé d’aquesta ciutat és la seva tradició terrissera, que he d’anar a la Colline des Potiers, el Turó dels Terrissers (inscrit com a monument històric el 1923) i que menjaré bon peix. Situem-nos una mica... Safi és una ciutat a la costa atlàntica del Marroc, té uns 310.000 habitants i un dels ports comercials més importants del país. Va estar sota el domini portuguès a principis del segle XVI i d’aquella època conserva la muralla pràcticament intacta que envolta la medina.

Llegint sobre la història de Safi m’ha sorprès una cosa. Resulta que hi ha ceràmica esmaltada des del segle XII com a mínim. En aquella època el sant patró de la ciutat Cheik Abou Mohammed Saleh va fundar la confraria Taïfa des Houjjaj amb la finalitat de donar seguretat a la ruta de pelegrinatge entre Safi i la Meca per etapes. Sortint de Safi, cada pelegrí s’enduia un recipient en forma de carabassa de ceràmica verda per portar-hi l’aigua. Aquesta confraria va durar fins al segle XV.

La tradició terrissera li ve donada, evidentment, per la bona qualitat de la terra local, però ha tingut també moltes influències que l’han anat marcant: al segle XIX van arribar a Safi alguns terrissers de Fes. Aquests ceramistes van introduir el blau típic de Fes i es va deixar de fer tanta ceràmica policromada. La raó era senzilla, el blau anglès arribava abans per mar que els altres colorants i òxids.

A principis del segle XX Safi viu un dels seus moments clau amb l’arribada a la ciutat de Boujamma Lamali, d’origen algerià. Ceramista instruït a l’École des Beaux Arts d’Alger i que havia seguit formant-se a Sèvres i a Espanya, al 1918 va tenir l’oportunitat d’anar a Fes a aprendre dels mestres artesans, però va preferir instal·lar-se a Safi. Aquesta ciutat semblava oferir un terreny més idoni a la innovació i renovació, de la qual tenia ganes Lamali, no com Fes, que tenia una tradició tan extensa i ancorada. Lamali funda la primera escola de terrisseria i ceràmica el 1921 i aconsegueix, tot i les dificultats, que els seus alumnes esdevinguin una nova generació de ceramistes arribant més enllà de les fronteres del Marroc.

Lamali també va treballar molt dur perquè els terrissers del Turó optimitzessin els seus mètodes de treball, la tècnica de l’esmaltat, introduïssin innovacions als dissenys, els dibuixos fossin de pinzellada més acurada... i així, potenciant tot el seu geni, poder oferir un treball més digne i una marca d’identitat.

Peça de Boujemma Lamali

Aquesta empenta que va agafar la nova generació de ceramistes, va aconseguir que es constituís l’Escola d’Artesania el 1962, des del ministeri d’Artesania. Als anys vuitanta es començava a sentir una necessitat de preservar les obres i donar-los-hi un bon lloc, així doncs, el 1990 es crea el Museu de Ceràmica de Safi, el primer museu dedicat al a ceràmica a nivell nacional. El museu està situat al que va ser el palau del sultan Sidi Mohammed Ben Abdallah i recull ceràmica des del neolític fins a ceràmica moderna.

Malauradament quan hi vaig voler anar estava tancat per canvi d’ubicació, segons vaig entendre. Vaig poder visitar el jardí del palau, això sí, estava molt deixat però les vistes des del terrat eren espectaculars. El mar, el port, la ciutat... i sí, una taca de color terra que era el Turó dels Terrissers.

vista de la Colline des Potiers, el port i el Jardin Dar Sultan

Altres ceramistes que han marcat la història de Safi innovant sense perdre l’essència i creant escola han sigut Laghrissi, Ben Brahim i Serghini. D’aquest últim us en explicaré més coses en el proper post.

Actualment els tallers més grans es troben en polígons a les afores de la ciutat però al Turó dels Terrissers encara se n’hi poden trobar uns quants que treballen de la forma més tradicional. Fa pensar que els terrissers es van instal·lar allà per la proximitat a un petit curs d’aigua anomenat Oued Chaâba, que va acumulant a les seves vores una argila molt bona per treballar. Un laberint de carrerons i escales et va portant per tallers, pasteres i forns, on el terra i les parets ja són totes de color vermellós, que s’aprecia des de lluny.

Estan organitzats en cooperatives i cada persona té el seu paper: el que prepara el fang, el torner, el decorador/a, etc… transmetent-se els coneixements de pares a fills. Són tallers amb molta presència masculina, les dones només treballen les decoracions.

Preparació del fang extret de les vores del riu

L'Abderrahim és un dels torners de la Colline, m'explica un munt de coses i m'acompanya a visitar altres companys

Fent les decoracions a mà alçada amb pinzells de pèl de burro

Abderrahim a dins d'un forn, m'explica com hi van apilades les peces

Forns tradicionals

Produeixen tot tipus de serveis de taula i altres peces decoratives. La majoria al torn però també utilitzen motlles de colada (motlles de guix que s’omplen amb fang líquid) i treballen amb terra local però també d’importada (argila blanca que compren a Espanya i Portugal).

Motllos de guix

Peces acabant-se d'assecar al sol

Per fer les decoracions utilitzen engalbes de colors i pinzells fets per ells mateixos amb pèl de burro. Pel que fa als forns, els tradicionals encara es fan servir però poc, ara ja hi tenen alguns forns de gas enormes, que els hi van bé pel ritme de producció que tenen. Ben bé mil peces per cuita. Al tractar-se de peces esmaltades, són necessàries dues cuites: la primera per coure el fang i la segona per coure i fixar-hi l’esmalt que se l’hi hagi aplicat.

Forn de gas d'una de les cooperatives

A la placeta de baix del Turó hi ha totes les botiguetes dels tallers i cooperatives. Veig que s’estila això de pintar peces en fred i fer-hi escuts del Barça, del Madrid o del que convingui, inclús amb purpurina. Deu ser que al turisme li agrada, algo escandalós a ulls d’una ceramista però bé...  No s’ha d’oblidar que els terrissers del Turó viuen del que venen, i gran part d’aquestes vendes són al turisme. També hi ha la “tradició” entre la gent del país d’anar a Safi per renovar la vaixella o un tajine nou quan s’han anat fent malbé. Tot i això, tant el turisme internacional com el local han baixat moltíssim i per tant les ventes i els ingressos, també.

Hi ha ceramistes més inquiets que mantenint l’essència de la ceràmica del seu poble natal, innoven fent-hi dissenys nous, o treballant amb altres colors. També es fa molt el combinar la ceràmica ja acabada amb làmines de coure, ferro o llautó treballades fent filigranes i representant elements vegetals, se la coneix com a poterie cerclée.

Pel que m’explica un col·lega torner, el Fatah, els terrissers del Turó no reben ajudes del govern, com ho fan els tallers més grans. Les seves necessitats no són escoltades i no es treballa per millorar la situació de precarietat en la que viuen molts d’ells.

Tan de bo es posés fil a l’agulla per promoure i cuidar aquest patrimoni cultural de la manera que es mereix, perquè ara per ara, no té molt bona previsió de futur.

*bibliografia:

“La Colline des potiers, histoire d’une ville et de sa poterie” de Hamid Triki et Thami Ouazzani, publicat gràcies a l’Association Hawd Assafi (Editions LAK International 1993)

www.maghress.com/fr/lopinion