Periple pel Marroc

Començo amb aquest, una sèrie de posts explicant la meva experiència pel Marroc el setembre passat. Hi vaig anar gràcies a la Beca d'ajut al viatge oferta per l'Escola Oficial d'Idiomes de Tàrrega i que vaig guanyar en la categoria de francès amb el meu projecte TERRE ET FEU.

El nom ho diu tot, terra i foc, dos elements que quan s'uneixen esdevenen ceràmica. Us copio aqui mateix una part del projecte redactat:

Com a ceramista que sóc, sempre que viatjo intento trobar algun taller de ceràmica tradicional on passar uns dies, ajudar en el que pugui i aprendre coses noves. O més ben dit, ‘desaprendre’ coses, ja que el que m’acostumo a trobar són ceramistes que treballen amb fang, eines fetes per ells mateixos i un forn de llenya bastant rudimentari on coure les seves peces. I ja està, això és el taller. La reflexió a la que em porta això és: de veritat necessitem tanta maquinària i estris diferents als tallers de ceràmica occidentals? Evidentment que no, però la societat en la que vivim, on les modes passen, on sempre surten nous materials al mercat i on vivim amb aquesta ‘pressa’ posada al cos, fa que sovint oblidem que els ceramistes tenim la gran sort de treballar amb la terra i que no necessitem res d’artificial per dur a terme la nostra feina. Terra, aigua, aire i foc.

Aquesta vegada, a més a més, em motiva un altre factor. El fet que siguin exclusivament les dones les que treballen l’argila a moltes parts del món. Vull centrar la meva recerca a la zona del Rif, al Marroc, on tot i el pas del temps i el pas de moltes civilitzacions diferents (que ja feien una ceràmica tècnicament més avançada i tenien torns i forns molt més desenvolupats), les dones bereber han mantingut la puresa de l’origen neolític de la seva ceràmica, utilitzant exclusivament allò que tenien a l’abast per la creació dels seus atuells.

(...)

La meva idea del viatge és començar a la casa rural-taller Gîte Aïcha (al Rif) i fer el curs de terrisseria d’una setmana que proposa. A ella, l’Aïcha, li faria una entrevista gravada i una documentació gràfica de tot el procés de realització de la ceràmica.

Després m’agradaria viatjar a Safi, ciutat situada a la costa atlàntica del Marroc. En aquesta ciutat s’hi troba el Museu Nacional de Ceràmica i el Turó dels terrissers, que pel que he llegit és el lloc on estan situats alguns dels tallers més tradicionals i autèntics que existeixen encara a la zona. També intentaria entrevistar algun d’aquests terrissers i valorar les diferències viscudes als dos tallers: (femení-masculí, taller rural-taller a ciutat, maneres de produir, decoracions, quantitats, sortida comercial...).

Per últim i ja a prop de casa, m’agradaria anar a Verdú per entrevistar alguna família de terrissers que encara estigui en actiu i parlar del tema amb ells. No tinc constància d’aquesta diferenciació de gènere en la nostra tradició terrissera però qui millor m’ho podrà explicar són ells i elles.

Crec que pot ser un tema interessant per l’escola perquè a través de la ceràmica coneixem la nostra història. Des dels atuells per cuinar fins els amulets i figures funeràries, hem viscut rodejats de ceràmica tota la nostra vida. Actualment però, està passant per un moment difícil perquè existeixen molts altres materials que la poden substituir i perquè a l’artesania li costa molt competir amb el ritme frenètic de producció que es demana, tal com comentava una mica a la introducció d’aquest escrit.

Crec doncs, que la ceràmica feta de manera artesanal es mereix que la gent (no ceramista) se la miri amb uns altres ulls, que torni a recuperar el seu valor i que deixi de ser un ‘art menor’. Si aquest treball pot servir per fer-la una miqueta més visible, jo ja estaré satisfeta.