lunes, 27 de noviembre de 2017

Aïn Bouchrik III - reflexions de ceramista i decoració amb terres

05-09-17
Avui no hi ha boira, sembla que serà un dia molt calorós. Anem cap al taller i ens posem a la feina.
Tot i que em concentro molt en seguir les seves indicacions, en fixar-me en els gestos de les seves mans i que em repeteixo una vegada i un altra lo agraïda que estic de poder estar vivint això... no puc evitar que m’envaeixi una frustració gegantina.




Portem ja unes quatre hores en la mateixa posició, a mi em comencen a fer mal l’esquena i els genolls cosa seria, no sé ja ni com posar-me i la meva peça no creix. Sóc ceramista sense torn, penso, hauria de poder amb això. I no puc, no controlo el fang, trencaria la peça amb ganes si no fos perquè abans me l’agafa l’Aïcha i me la redreça, estic enfadada però no vull que se’m noti. Agafo un bocí de fang i en començo una altra. Shuia-shuia, penso, i acabo igual.


Està clar que el cabreig m’està sortint per les mans, no estic treballant bé. No és pas la primera vegada que em passa això. De fet, és una de les coses que més m’agrada del meu ofici: la paciència que et demana, estar concentrada, fixant-m’hi bé, i quan finalment un flueix amb el fang la sensació és molt satisfactòria. Però no és fàcil arribar-hi...


Em frustra que l’Aïcha m’acabi totes les peces, m’enfado amb mi mateixa. Porto ja uns quants anys tocant fang, què em passa? Doncs és molt senzill, jo al taller no només treballo amb xurro, també utilitzo les planxes, a vegades algun motllo, barrejo tècniques, utilitzo plantilles... I sobretot: l’Aïcha té 86 anys i en deu portar ben bé 70 fent les mateixes formes, amb la mateixa tècnica, asseguda a terra. Jo, vaig començar ahir. Suposo que m’apreta la pressa, vull fer-ho perfecte i ho vull ja. I així no es pot, i fins que no ho vius en pròpia pell no ho comprens.
Penso molt en la Graciela, la meva mestra terrissera shipibo amb la que vaig compartir també uns dies de taller a casa seva, a la selva de l’Amazones. Molts paral·lelismes entre els dos viatges: Modelat sense torn, la mateixa sensació de sorpresa i frustració per part meva, moments d’ànims baixos i dones al voltant ajudant-me, també molts moments d’alegria, carinyo i família. Però sobretot, la sensació de quedar infinitament agraïda a aquestes dones, que em transmeten les seves ensenyances tal com les seves mares els hi van ensenyar al seu dia. Em quedo amb això i tinc el cor ple.

Aquesta que us ensenyo en les properes fotos és la última peça que vaig fer a Aïn Bouchrik, i la que m'he endut cap a casa. Copio un trosset del llibre Cerámica rifeña. Barro femenino on s'explica més bé:
Es tracta d'una peça de la família de les ceràmiques geminades: "de producció típica rifenya, es poden presentar en forma de gots, platets, càntirs, ampolletes... actualment estan gairebé en desús però tenien molta importància a les taules rifenyes.


Els plats geminats, tabsil machruk, s'utilitzaven com a especiers, per a presentar a la taula els dos condiments principals de la cuina magribí, la sal i el comí. Els de forma de globus i amb dos abocadors en forma de mugró com a biberó. Els de forma d'ampolla de coll allargat com a setrilleres.
Altres semblen haver tingut un ús més cerimonial o ritual, com els petits càntirs geminats de la tribu dels Beni Mesguilda anomenats abukal larossa, que significa càntirs dels nuvis o càntirs de boda."



El meu repte va ser fer les dues ampolletes iguals, aquestes s'han d'ajuntar per les panxes i després per les boques. Aquestes unions es fan primer posant-hi un branquilló a mode d'esquelet i envoltant-lo de fang. En aquest vídeo les mans de l'Aïcha s'expliquen millor ;)



06-09-17

Tercer dia de taller, avui decorem amb engalbes. Algunes peces amb engalba blanca i altres amb engalba vermellós, ric en òxid de ferro, tots extrets de la zona. Un engalba és una argila de color que aplicarem a la peça com si fos una capa de pintura.


Ja tenim totes les peces brunyides del dia abans o de primera hora del matí, així que ens posem a la feina. Apliquem l’engalba sucant-hi un trosset de drap empapat i escampant el color per tota la peça. Nosaltres pintem tota la superfície de la peça però també seria possible combinar els dos colors o pintar-ne només una part.


Seguidament fem els dibuixos amb òxid de manganès, que compren en blocs a Fes, i com a pinzell utilitzem una mica de pèl de cabra lligat en un extrem. En la següent entrada explicaré amb més detall aquesta part, ja que pot arribar a ser molt extensa. Aquí entrarien temes com la simbologia utilitzada, perquè una i no una altra... cada tribu té la seva?

Una altra posta de sol màgica, amb vistes al pantà


domingo, 19 de noviembre de 2017

Aïn Bouchrik II - modelat, brunyit i xamota

04-09-17
Es desperta el dia amb boira i cap a les vuit del matí, després d’esmorzar pa i olives de casa i uns quants vasets de te, l’Aïcha i jo anem cap al taller. Treballarem en una habitació que hi ha davant de la casa, més fresqueta.
Preparem l’estança per la feina: una estora al terra, l’Aïcha es posa una pell de corder a modo de coixí, una cassola amb aigua on hi podem arribar les dues, un plàstic on posem el fang, uns quants chekaf (discos d’argila cuita de diversos diàmetres, amb una superfície lleugerament convexa i que col·locats un a sobre l’altre ens permetran anar girant la peça a mesura que va creixent) i algunes eines planes de fusta.
Comencem per una peça petita, una gerreta. Per fer-ho fem una pizzeta de fang i la posem a sobre del chekaf. Anem fent xurros amb les mans, a l’aire, no a la taula com he fet sempre i comencem a pujar-ne la paret. Anem mullant-nos les mans i l’eina de fusta amb la que allisem i fem créixer la paret. Treballa amb el fang molt moll, per tant, anem començant unes quantes peces i així donem temps a que s’endureixin per a poder-les continuar.


Ens posem ja amb alguna forma més gran, el principi és igual, el chekaf i la pizzeta per començar són més amples. Enlloc de començar directament amb xurros, alcem un bon tros de paret també amb una placa de fang tou, com la base. De seguida tenim un pam de peça i ja la podem continuar a xurros. 



Posar les nanses també té la seva tècnica. Es tracta d’un xurro molt tou enganxat a la peça i reforçant-ne moltíssim les unions amb més bocins de fang moll. Ara entenc com agafa les peces seques per les nanses sense por de que es trenquin!



Vaig imitant els seus gestos, ens comuniquem amb sons i mirades més que amb paraules però n’hi ha una que se’m grava del tot a la ment: shuia-shuia (a poc a poc). Així és Júlia, penso, a poc a poc i anar fent. Sense pressa, toca el fang i nota’l. Sigues capaç de portar-lo cap on vols, controla’l i redreça aquesta paret que està massa fina o aquesta panxa que s’ha obert massa... Penso en Karate Kid, calla i observa, perseverança, paciència, constància... paraules que em ressonen al cap.
Que diferent a com he treballat sempre, m’he d’anar movent per suportar la postura, se’m fa pesat estar tantes hores asseguda a terra. Deixem acabades algunes peces a punt per polir i d’altres de més grans a mig fer.



A la tarda, després de descansar una mica, ens posem a brunyir les peces que estan acabades. El brunyit és el procés de fregar tota la peça amb un còdol ben fi per tal deixar la superfície més llisa i donar-li certa impermeabilitat. Un cop brunyides, les peces estan llestes per engalbar.




Quan acabem, cap a les sis de la tarda, anem amb el Surema, el burro de la casa, cap a la muntanya a buscar l’arena amb la que es barreja l’argila per a poder-la treballar. Caminem uns vint minuts i quan trobem el lloc ideal, l’Aïcha em fa lligar el Surema a un arbre i comença a picar la terra per deixar l’arena solta. Amb el sedàs vaig omplint el cabàs i del cabàs cap a les alforges que porta el burro. Quan són ben plenes, a punt de vessar, tornem cap a casa. Cau el sol i m’enamoro cada vegada més d’aquesta vall.



















lunes, 30 de octubre de 2017

Aïn Bouchrik - part I

L’aventura comença el dia 3 de setembre d’aquest mateix any.
Després d’un trajecte de dues hores en cotxe des de Fes i amb una calor impressionant, arribo a Ourtzagh (província de Taounate, Pre-Rif). Aquest és el poble important de la zona (té uns 15.000 habitants i un mercat setmanal els dissabte que atrau tota la gent de la regió).
Es tracta d’una zona muntanyosa, estem als peus de la muntanya Sidi Moussa i a prop d’un pantà, que pel que veig està bastant buit. Allà em trobo amb Mohamed Lakhal, fill d’Aïcha Tabiz, la terrissera amb la que compartiré una setmana.

Arribant a Ourtzagh


Ourtzagh. Vista del Sidi Moussa, Aïn Bouchrik es troba al darrere


El Mohamed viu a Ourtzagh amb la seva dona Saida, que és mestra d’infantil, i els seus fills, el Wassim i la Sara. Fent el dinar i menjant ja començo a fixar-me amb la ceràmica que tenen per casa, i anem parlant de quan anirem cap a Aïn Bouchrik (l’aldea on viu l’Aïcha), què faré allà, com està ara la situació d’aquesta ceràmica...

Mentres cuinem els pinxos amb el Mohamed, li explico que hauré de fer una exposició oral a l’escola d’idiomes i es posa content, veient-hi una oportunitat de fer visible la feina d’aquestes poques terrisseres que encara viuen .

 Cuinant pinxos de carn de corder amb el foguer fet per l’Aïcha.

A la tarda em ve a recollir amb una furgoneta l’Ali, l’altre fill de l’Aïcha, i anem cap a Aïn Bouchrik, que es troba a l’altra banda de la muntanya.
Quan arribem a la casa em trobo amb l’Aïcha, la Samira, la dona de l’Ali i el petit Youssef de dos anys. A més a més, tinc la sort de coincidir amb Julio Soriano, un amic de la família que els visita sempre que pot. Ell m’explica moltes coses sobre la família i la ceràmica del Rif, que coneix de bona mà. Amb l’Ali i la Samira ens entenem parlant una mica de francès però sense poder fer cap conversa llarga. Amb l’Aïcha són mirades i gestos i mica en mica alguna paraula d’àrab que vaig aprenent, i amb el Youssef pessigolles i carotes.

Ah! Un altre membre de la família és el burro, el Surema, que ens acompanyarà a buscar l’argila i la xamota. I perquè l’Ali té accés a una furgoneta, que si no hauríem d’anar a buscar aigua de la font amb el burro carregat de bidons. Amb el que hi cap a la furgoneta, van a buscar aigua dos cops per setmana. 

L’endemà començarem a fer feina al taller. Ja té l’argila a punt així que havent esmorzat, ja podrem començar.


Aïn Bouchrik amb la muntanya al fons


La casa


El cactus del costat de casa, amb unes quantes gerres de l'Aïcha, fan de valla a l'estable dels burros


El burro de la família


Gerres convertides en testos. Vistes des de la casa. Un balcó cap a la vall



Per posar-nos una mica en context, us copio aquí el que, en un principi, havia de ser aquesta entrada al blog. Finalment he decidit escriure-ho des d’una visió molt més personal, com ja heu vist. Som-hi:

El Rif és una zona muntanyosa del nord d’Àfrica, amb costa al Mediterrani i que s’estén des de la regió Yebala fins a Kebdana, ja a prop de la frontera amb Argèlia. És una zona habitada des d’èpoques prehistòriques per la població bereber (amazigh) i escenari de moltes civilitzacions diferents que sempre els han volgut dominar, des dels fenicis, cartaginesos, romans i bizantins fins als àrabs al segle VI, que van aconseguir que gran part de la població es convertís a l’islam.

La zona del Rif està formada per moltes petites tribus o cábilas i ha sigut una gran productora de ceràmica. Es tracta de ceràmica tradicionalment feta per dones, de manera individual i en un context domèstic. Les formes i decoracions de les seves peces han perdurat al llarg del temps, coincidint amb ceràmica de fa més de 2000 anys exposada en museus.

La resposta a la pregunta Per què són les dones en exclusivitat les que fan aquesta terrisseria és molt senzilla, si entenem que els atuells que fan són estrictament per ús domèstic. Cuinar, emmagatzemar els aliments, fer mantega, llet, estris per la casa, etc. I efectivament, la cura de la casa i la cuina era (i segueix sent majoritàriament) un afer femení.
No fan la seva ceràmica amb fins comercials, la fan quan han acabat totes les altres feines de la casa, el camp, els animals i els fills o germans petits. Quan es feien peces de més s’intercanviaven per trueque dins de l’aldea o es baixaven al zoco (mercat) de la zona. El mercat setmanal de Ourtzagh és els dissabtes i l’únic dissabte que hi vaig ser no hi havia cap terrissera venent atuells. Antigament n’hi havia arribat a haver desenes.

Les dones rifenyes, vetades d’escolarització, han sigut les encarregades de transmetre l’art i la cultura als seus descendents i mantenir-ho al marge de les influències externes. Es tracta de ceràmica feta a mà, sense torn, i cuita en foganyes a l’aire lliure, passant aquests coneixements de mare a filla per generacions i generacions.


Actualment però, la producció de ceràmica està en hores baixes degut a diversos factors. L’arribada del plàstic i altres materials més lleugers o resistents han deixat la ceràmica utilitària en segon terme. Per altra banda, les noies joves, ara ja escolaritzades, no solen mostrar interès per continuar l’ofici.

lunes, 23 de octubre de 2017

Periple pel Marroc

Començo amb aquest, una sèrie de posts explicant la meva experiència pel Marroc el setembre passat. Hi vaig anar gràcies a la Beca d'ajut al viatge oferta per l'Escola Oficial d'Idiomes de Tàrrega i que vaig guanyar en la categoria de francès amb el meu projecte TERRE ET FEU.

El nom ho diu tot, terra i foc, dos elements que quan s'uneixen esdevenen ceràmica. Us copio aqui mateix una part del projecte redactat:

Com a ceramista que sóc, sempre que viatjo intento trobar algun taller de ceràmica tradicional on passar uns dies, ajudar en el que pugui i aprendre coses noves. O més ben dit, ‘desaprendre’ coses, ja que el que m’acostumo a trobar són ceramistes que treballen amb fang, eines fetes per ells mateixos i un forn de llenya bastant rudimentari on coure les seves peces. I ja està, això és el taller. La reflexió a la que em porta això és: de veritat necessitem tanta maquinària i estris diferents als tallers de ceràmica occidentals? Evidentment que no, però la societat en la que vivim, on les modes passen, on sempre surten nous materials al mercat i on vivim amb aquesta ‘pressa’ posada al cos, fa que sovint oblidem que els ceramistes tenim la gran sort de treballar amb la terra i que no necessitem res d’artificial per dur a terme la nostra feina. Terra, aigua, aire i foc.
Aquesta vegada, a més a més, em motiva un altre factor. El fet que siguin exclusivament les dones les que treballen l’argila a moltes parts del món. Vull centrar la meva recerca a la zona del Rif, al Marroc, on tot i el pas del temps i el pas de moltes civilitzacions diferents (que ja feien una ceràmica tècnicament més avançada i tenien torns i forns molt més desenvolupats), les dones bereber han mantingut la puresa de l’origen neolític de la seva ceràmica, utilitzant exclusivament allò que tenien a l’abast per la creació dels seus atuells.

(...)

La meva idea del viatge és començar a la casa rural-taller Gîte Aïcha (al Rif) i fer el curs de terrisseria d’una setmana que proposa. A ella, l’Aïcha, li faria una entrevista gravada i una documentació gràfica de tot el procés de realització de la ceràmica.
Després m’agradaria viatjar a Safi, ciutat situada a la costa atlàntica del Marroc. En aquesta ciutat s’hi troba el Museu Nacional de Ceràmica i el Turó dels terrissers, que pel que he llegit és el lloc on estan situats alguns dels tallers més tradicionals i autèntics que existeixen encara a la zona. També intentaria entrevistar algun d’aquests terrissers i valorar les diferències viscudes als dos tallers: (femení-masculí, taller rural-taller a ciutat, maneres de produir, decoracions, quantitats, sortida comercial...).
Per últim i ja a prop de casa, m’agradaria anar a Verdú per entrevistar alguna família de terrissers que encara estigui en actiu i parlar del tema amb ells. No tinc constància d’aquesta diferenciació de gènere en la nostra tradició terrissera però qui millor m’ho podrà explicar són ells i elles.
Crec que pot ser un tema interessant per l’escola perquè a través de la ceràmica coneixem la nostra història. Des dels atuells per cuinar fins els amulets i figures funeràries, hem viscut rodejats de ceràmica tota la nostra vida. Actualment però, està passant per un moment difícil perquè existeixen molts altres materials que la poden substituir i perquè a l’artesania li costa molt competir amb el ritme frenètic de producció que es demana, tal com comentava una mica a la introducció d’aquest escrit.
Crec doncs, que la ceràmica feta de manera artesanal es mereix que la gent (no ceramista) se la miri amb uns altres ulls, que torni a recuperar el seu valor i que deixi de ser un ‘art menor’. Si aquest treball pot servir per fer-la una miqueta més visible, jo ja estaré satisfeta.



sábado, 2 de septiembre de 2017

Nova etapa

Pas a pas es va fent camí... Ahir vam acabar la temporada d'estiu a l'Obrador omplint el taller de petits pastafangs amb moltes ganes de jugar i, perquè no dir-ho, d'embrutar-se... ^^ visca la barbotina!!
Gràcies a tots, de veritat, per la vostra alegria, confiança i interès. Heu fet d'aquest un altre estiu fang-tàstic! :)

Dic que comença una nova etapa perquè serà el primer any que em dedico exclusivament a l'Obrador, a poc a poc he anat deixant les altres feinetes que m'ajudaven a tirar endavant i s'han d'anar fent cops de cap per poder avançar. Per tant, el taller estarà obert de dimarts a dissabte a horari complet. Dilluns tancat per descans i gestions.

Una altra novetat és l'estrena del web de l'Obrador, on hi tindré tota la informació més ben endreçada i visualment més atractiva i de més fàcil accés. Així doncs, aquest blog, que porta el meu nom juliaceramica, tornarà a ser per a coses més personals, totes relacionades amb la ceràmica, però no necessàriament amb l'Obrador. Exposicions, viatges, reflexions... tot el que cregui oportú de compartir.

Aquí teniu l'adreça de l'Obrador per si hi voleu fer una ullada:

I la bomba: en unes hores estaré arribant al Marroc per passar una setmana amb l'Aïcha, una ceramista bereber de 82 anys, aprenent del seu art ancestral i veient com treballen i decoren les seves peces... pràcticament igual que fa tantíssims anys. 
Hi vaig becada pel departament de francès de l'Escola Oficial d'Idiomes de Tàrrega, que va aprovar el meu projecte Terre et Feu, centrat precisament en la ceràmica femenina que es fa al Rif.
En la mesura que em sigui possible, aniré documentant la meva experiència en aquest mateix blog i al meu compte d'instagram @juliaceramica

Gràcies a tots els que m'acompanyeu en aquesta història💚💛💜




jueves, 11 de mayo de 2017

ESTIU 2017



PETITS (de 3 a 12 anys)


-MATINS d'11 a 13h
Mini casalet de dilluns a divendres, activitats guiades seguint una mateixa temàtica i treballant amb diferents materials.
Cada nen/a s'endurà a casa una peça de ceràmica cuita.

Grup tancat, mínim 5 participants. 
35€/setmana
*descompte del 15% per cada germà >>> 29,75€

A partir del 10 de juliol, necessària la inscripció prèvia (fins el dijous de la setmana anterior)
-setmana 1: 10 de juliol - 14 de juliol
-setmana 2: 17 de juliol - 21 de juliol
-setmana 3: 24 de juliol - 28 de juliol
-setmana 4: 31 de juliol - 4 d'agost
-setmana 5: 7 d'agost - 11 d'agost
-setmana 6: 14 d'agost - 18 d'agost


-TARDES de 17:30 a 19h
"Taller Obert", seguint la idea dels dissabtes de curs escolar, no cal inscripció prèvia ni arribar a cap mínim de participants. 

Jocs amb fang, modelat, experimentació amb l'argila com a material principal...

7€/sessió, si es vol coure alguna peça s'abonarà un extra de 3€/cuita.
De dilluns a divendres, a partir del 26 de juny i fins el 18 d'agost.
Pots segellar la targeta Amics de l'Obrador!


ADULTS (de 13 a 150 anys)

-CURS DE CERÀMICA ARTÍSTICA
Classes d'iniciació a la ceràmica on treballarem diferents tècniques de modelat i de decoració per anar tirant endavant diversos projectes.

Packs d'hores a gastar dins del següent horari:
De dilluns a divendres, de 9 a 11h i de 19 a 21h.

50€/5 hores
95€/10 hores
180€/20 hores
*inclou materials i cuites
*aquests packs caduquen als 3 mesos


-VERMUT CERÀMIC
Una única sessió de dues hores, els dissabtes al migdia per realitzar una peça senzilla de fang i decorar-la. Tot acompanyat d'un vermut i bon ambient.

Mínim 5 participants, inscripció necessària (fins el dijous anterior).
25€/persona, inclou materials, vermut i cuita.

Dissabtes disponibles per fer Vermut Ceràmic, de 12:30 a 14:30h:

1 de juliol
22 de juliol
29 de juliol
5 d'agost
12 d'agost
19 d'agost



lunes, 8 de mayo de 2017

V E R M U T C E R À M I C

Atenció vermuteros i vermuteres de la comarca! 

Torneu a tenir dates disponibles per fer Vermuts Ceràmics:

10 JUNY
1 JULIOL
22 JULIOL
29 JULIOL

Cap d'ells està confirmat, és necessari arribar al mínim de participants, així que si et rondava pel cap i hi ha alguna data que et va bé, apunta't-hi