Pas a pas...

Modelar amb xurros és una de les tècniques més antigues que hi ha. Porta el seu temps i normalment no l'utilitzo però hi ha vegades que em ve molt de gust. 
Veus créixer la peça a poc a poc, les mans constantment en contacte amb el fang... Connecto amb la terra i em deixo portar.
Pas a pas, xurro a xurro, només el fang, la música i jo, aquí i ara.

Aquestes peçes les vaig  *somiar* un dia. Molts cops, quan ja s'ha acabat el dia i m'estiro al llit, és quan em començo a imaginar peces, i m'agraden. L'endemà vaig al taller animada i tot flueix. No són el que havia somiat, però són millors perquè són reals.

M'encanta quan em deixo anar i faig peces només perquè sí, perquè en tinc ganes. Sense pensar en si es vendrà, en quin preu li posaria, en quantes hores m'està portant... Ni tan sols penso gaire en l'acabat o en la mateixa forma de la peça mentres l'estic fent!

Sí que de tan en tan me'n allunyo i la miro, rectifico si cal, compenso volums... Sé cap on vull tirar però no faig gaires esbossos. No em sento còmoda dibuixant formes si després les he de seguir al peu de la lletra. Tiro quatre línies i després les mans van soles. M'hi sento més còmoda. I arriba el moment que la peça et diu: ja estic. I sí, llavors la mires i dius: però d'on has sortit tu? ♡

Encara els hi falta canviar molt, pulir, tornar a pulir, ja començo a veure clar com les pintaré però sempre queda el factor sorpresa i la màgia del Foc..