Aïn Bouchrik II - modelat, brunyit i xamota

04-09-17

Es desperta el dia amb boira i cap a les vuit del matí, després d’esmorzar pa i olives de casa i uns quants vasets de te, l’Aïcha i jo anem cap al taller. Treballarem en una habitació que hi ha davant de la casa, més fresqueta.

Preparem l’estança per la feina: una estora al terra, l’Aïcha es posa una pell de corder a modo de coixí, una cassola amb aigua on hi podem arribar les dues, un plàstic on posem el fang, uns quants chekaf (discos d’argila cuita de diversos diàmetres, amb una superfície lleugerament convexa i que col·locats un a sobre l’altre ens permetran anar girant la peça a mesura que va creixent) i algunes eines planes de fusta.

Comencem per una peça petita, una gerreta. Per fer-ho fem una pizzeta de fang i la posem a sobre del chekaf. Anem fent xurros amb les mans, a l’aire, no a la taula com he fet sempre i comencem a pujar-ne la paret. Anem mullant-nos les mans i l’eina de fusta amb la que allisem i fem créixer la paret. Treballa amb el fang molt moll, per tant, anem començant unes quantes peces i així donem temps a que s’endureixin per a poder-les continuar.

Ens posem ja amb alguna forma més gran, el principi és igual, el chekaf i la pizzeta per començar són més amples. Enlloc de començar directament amb xurros, alcem un bon tros de paret també amb una placa de fang tou, com la base. De seguida tenim un pam de peça i ja la podem continuar a xurros. 

Posar les nanses també té la seva tècnica. Es tracta d’un xurro molt tou enganxat a la peça i reforçant-ne moltíssim les unions amb més bocins de fang moll. Ara entenc com agafa les peces seques per les nanses sense por de que es trenquin!

Vaig imitant els seus gestos, ens comuniquem amb sons i mirades més que amb paraules però n’hi ha una que se’m grava del tot a la ment: shuia-shuia (a poc a poc). Així és Júlia, penso, a poc a poc i anar fent. Sense pressa, toca el fang i nota’l. Sigues capaç de portar-lo cap on vols, controla’l i redreça aquesta paret que està massa fina o aquesta panxa que s’ha obert massa... Penso en Karate Kid, calla i observa, perseverança, paciència, constància... paraules que em ressonen al cap.

Que diferent a com he treballat sempre, m’he d’anar movent per suportar la postura, se’m fa pesat estar tantes hores asseguda a terra. Deixem acabades algunes peces a punt per polir i d’altres de més grans a mig fer.

A la tarda, després de descansar una mica, ens posem a brunyir les peces que estan acabades. El brunyit és el procés de fregar tota la peça amb un còdol ben fi per tal deixar la superfície més llisa i donar-li certa impermeabilitat. Un cop brunyides, les peces estan llestes per engalbar.

Quan acabem, cap a les sis de la tarda, anem amb el Surema, el burro de la casa, cap a la muntanya a buscar l’arena amb la que es barreja l’argila per a poder-la treballar. Caminem uns vint minuts i quan trobem el lloc ideal, l’Aïcha em fa lligar el Surema a un arbre i comença a picar la terra per deixar l’arena solta. Amb el sedàs vaig omplint el cabàs i del cabàs cap a les alforges que porta el burro. Quan són ben plenes, a punt de vessar, tornem cap a casa. Cau el sol i m’enamoro cada vegada més d’aquesta vall.