Aïn Bouchrik III - reflexions de ceramista i decoració amb terres

05-09-17

Avui no hi ha boira, sembla que serà un dia molt calorós. Anem cap al taller i ens posem a la feina.

Tot i que em concentro molt en seguir les seves indicacions, en fixar-me en els gestos de les seves mans i que em repeteixo una vegada i un altra lo agraïda que estic de poder estar vivint això... no puc evitar que m’envaeixi una frustració gegantina.

Portem ja unes quatre hores en la mateixa posició, a mi em comencen a fer mal l’esquena i els genolls cosa seria, no sé ja ni com posar-me i la meva peça no creix. Sóc ceramista sense torn, penso, hauria de poder amb això. I no puc, no controlo el fang, trencaria la peça amb ganes si no fos perquè abans me l’agafa l’Aïcha i me la redreça, estic enfadada però no vull que se’m noti. Agafo un bocí de fang i en començo una altra. Shuia-shuia, penso, i acabo igual.

Està clar que el cabreig m’està sortint per les mans, no estic treballant bé. No és pas la primera vegada que em passa això. De fet, és una de les coses que més m’agrada del meu ofici: la paciència que et demana, estar concentrada, fixant-m’hi bé, i quan finalment un flueix amb el fang la sensació és molt satisfactòria. Però no és fàcil arribar-hi...

Em frustra que l’Aïcha m’acabi totes les peces, m’enfado amb mi mateixa. Porto ja uns quants anys tocant fang, què em passa? Doncs és molt senzill, jo al taller no només treballo amb xurro, també utilitzo les planxes, a vegades algun motllo, barrejo tècniques, utilitzo plantilles... I sobretot: l’Aïcha té 86 anys i en deu portar ben bé 70 fent les mateixes formes, amb la mateixa tècnica, asseguda a terra. Jo, vaig començar ahir. Suposo que m’apreta la pressa, vull fer-ho perfecte i ho vull ja. I així no es pot, i fins que no ho vius en pròpia pell no ho comprens.

Penso molt en la Graciela, la meva mestra terrissera shipibo amb la que vaig compartir també uns dies de taller a casa seva, a la selva de l’Amazones. Molts paral·lelismes entre els dos viatges: Modelat sense torn, la mateixa sensació de sorpresa i frustració per part meva, moments d’ànims baixos i dones al voltant ajudant-me, també molts moments d’alegria, carinyo i família. Però sobretot, la sensació de quedar infinitament agraïda a aquestes dones, que em transmeten les seves ensenyances tal com les seves mares els hi van ensenyar al seu dia. Em quedo amb això i tinc el cor ple.

Aquesta que us ensenyo en les properes fotos és la última peça que vaig fer a Aïn Bouchrik, i la que m'he endut cap a casa. Copio un trosset del llibre Cerámica rifeña. Barro femenino on s'explica més bé:

Es tracta d'una peça de la família de les ceràmiques geminades: "de producció típica rifenya, es poden presentar en forma de gots, platets, càntirs, ampolletes... actualment estan gairebé en desús però tenien molta importància a les taules rifenyes.

Els plats geminats, tabsil machruk, s'utilitzaven com a especiers, per a presentar a la taula els dos condiments principals de la cuina magribí, la sal i el comí. Els de forma de globus i amb dos abocadors en forma de mugró com a biberó. Els de forma d'ampolla de coll allargat com a setrilleres.

Altres semblen haver tingut un ús més cerimonial o ritual, com els petits càntirs geminats de la tribu dels Beni Mesguilda anomenats abukal larossa, que significa càntirs dels nuvis o càntirs de boda."

El meu repte va ser fer les dues ampolletes iguals, aquestes s'han d'ajuntar per les panxes i després per les boques. Aquestes unions es fan primer posant-hi un branquilló a mode d'esquelet i envoltant-lo de fang. En aquest vídeo les mans de l'Aïcha s'expliquen millor ;)

06-09-17

Tercer dia de taller, avui decorem amb engalbes. Algunes peces amb engalba blanca i altres amb engalba vermellós, ric en òxid de ferro, tots extrets de la zona. Un engalba és una argila de color que aplicarem a la peça com si fos una capa de pintura.

Ja tenim totes les peces brunyides del dia abans o de primera hora del matí, així que ens posem a la feina. Apliquem l’engalba sucant-hi un trosset de drap empapat i escampant el color per tota la peça. Nosaltres pintem tota la superfície de la peça però també seria possible combinar els dos colors o pintar-ne només una part.

Seguidament fem els dibuixos amb òxid de manganès, que compren en blocs a Fes, i com a pinzell utilitzem una mica de pèl de cabra lligat en un extrem. En la següent entrada explicaré amb més detall aquesta part, ja que pot arribar a ser molt extensa. Aquí entrarien temes com la simbologia utilitzada, perquè una i no una altra... cada tribu té la seva?

Una altra posta de sol màgica, amb vistes al pantà