04-09-17
Es desperta el
dia amb boira i cap a les vuit del matí, després d’esmorzar pa i olives de casa
i uns quants vasets de te, l’Aïcha i jo anem cap al taller. Treballarem en una
habitació que hi ha davant de la casa, més fresqueta.
Preparem
l’estança per la feina: una estora al terra, l’Aïcha es posa una pell de corder
a modo de coixí, una cassola amb aigua on hi podem arribar les dues, un plàstic
on posem el fang, uns quants chekaf (discos
d’argila cuita de diversos diàmetres, amb una superfície lleugerament convexa i
que col·locats un a sobre l’altre ens permetran anar girant la peça a mesura
que va creixent) i algunes eines planes de fusta.
Comencem per una
peça petita, una gerreta. Per fer-ho fem una pizzeta de fang i la posem a sobre
del chekaf. Anem fent xurros amb les
mans, a l’aire, no a la taula com he fet sempre i comencem a pujar-ne la paret.
Anem mullant-nos les mans i l’eina de fusta amb la que allisem i fem créixer la
paret. Treballa amb el fang molt moll, per tant, anem començant unes quantes
peces i així donem temps a que s’endureixin per a poder-les continuar.
Ens posem ja amb
alguna forma més gran, el principi és igual, el chekaf i la pizzeta per començar són més amples. Enlloc de començar
directament amb xurros, alcem un bon tros de paret també amb una placa de fang
tou, com la base. De seguida tenim un pam de peça i ja la podem continuar a
xurros.
Posar les nanses
també té la seva tècnica. Es tracta d’un xurro molt tou enganxat a la peça i
reforçant-ne moltíssim les unions amb més bocins de fang moll. Ara entenc com
agafa les peces seques per les nanses sense por de que es trenquin!
Vaig imitant els
seus gestos, ens comuniquem amb sons i mirades més que amb paraules però n’hi
ha una que se’m grava del tot a la ment: shuia-shuia
(a poc a poc). Així és Júlia, penso, a poc a poc i anar fent. Sense pressa,
toca el fang i nota’l. Sigues capaç de portar-lo cap on vols, controla’l i redreça
aquesta paret que està massa fina o aquesta panxa que s’ha obert massa... Penso
en Karate Kid, calla i observa, perseverança, paciència, constància... paraules
que em ressonen al cap.
Que diferent a
com he treballat sempre, m’he d’anar movent per suportar la postura, se’m fa
pesat estar tantes hores asseguda a terra. Deixem acabades algunes peces a punt
per polir i d’altres de més grans a mig fer.
A la tarda,
després de descansar una mica, ens posem a brunyir les peces que estan
acabades. El brunyit és el procés de fregar tota la peça amb un còdol ben fi
per tal deixar la superfície més llisa i donar-li certa impermeabilitat. Un cop
brunyides, les peces estan llestes per engalbar.
Quan acabem, cap
a les sis de la tarda, anem amb el Surema, el burro de la casa, cap a la
muntanya a buscar l’arena amb la que es barreja l’argila per a poder-la treballar.
Caminem uns vint minuts i quan trobem el lloc ideal, l’Aïcha em fa lligar el
Surema a un arbre i comença a picar la terra per deixar l’arena solta. Amb el
sedàs vaig omplint el cabàs i del cabàs cap a les alforges que porta el burro. Quan
són ben plenes, a punt de vessar, tornem cap a casa. Cau el sol i m’enamoro
cada vegada més d’aquesta vall.
No hay comentarios:
Publicar un comentario