Aïn Bouchrik V - cuita

07-09-17

Dijous, tenim molta feina feta i ha sigut un dia bastant relaxat. Acabem de decorar algunes peces que ens van quedar del dia abans i comencem a preparar el forn. Al ser un forn petit per la quantitat de peces que hi ha, el fem davant de casa mateix. Primer col·loquem un llit de pinassa i fusta petita i comencem a posar-hi les peces, començant pel centre i anar creixent cap enfora.

Primer les gerres més grans recolzades entre elles i les altres pel voltant i per damunt, anant fent una muntanyeta. Ho envoltem tot amb més llenya petita i posem unes pedres al voltant del forn marcant-ne el perímetre.

L’Aïcha ja tenia a punt d’alguna altra cuita les tortes fetes de fems del burro de la casa i palla. Són d’uns 30-40cm de diàmetre i les anem col·locant per sobre de la muntanya de peces. Anem al corral a buscar més fem i palla petita i cobrim tot el forn. Ja ho tenim a punt. Demà a les cinc del matí encendrem el foc.

A la tarda anem a veure les oliveres de l’Aïcha, caminem una mitja hora fins que hi arribem. Al·lucino amb la quantitat d’oliveres que hi ha a tota la vall i lo grans que són. Són part del sosté econòmic de les famílies que viuen en aquesta zona rural. Totes en preparen les seves olives de diverses maneres diferents (boníssimes i presents en tots els esmorzars) i o fan l’oli, o vénen part de les olives.

08-09-17

Divendres, dia de la cuita. A l’hora de sopar de dijous havíem decidit que no l’enceníem a les cinc perquè es posava a fer molt vent i tenia pinta de continuar, quedem que l’Aïcha em picarà a la porta de l’habitació. Amb aquestes que em llevo a les set, surto i la veig allà al costat del forn, i el forn fumejant! “Aïcha no m’has avisat!!” “Oh, és que dormies tan bé...“

M’explica que l’ha encès per un sol punt, a mitja alçada del forn, fent-li un foradet per prendre’l i el torna a tapar. Les dues amb el cabell sucat de henna, anem fent viatges a l’estable per agafar més fem i palla petita, gairebé en pols i l’atansem al forn. A mesura que es va consumint el combustible i es comença a posar negre, se n’hi va afegint més a trossos. L’anem controlant durant unes hores.

El fem va molt bé com a combustible perquè crema lent i aguanta molt l’escalfor (això ajuda molt en la baixada de temperatura també). La ceràmica necessita pujar de temperatura a poc a poc i que el refredament, un cop cuit, també sigui lent.

Una altra cosa per tocar de peus a terra. Ens preocupem tantíssim per respectar la corba de cocció, la temperatura cada hora i mitja, etc etc... i aquestes dones que són vertaderes mestres del foc, saben mesurar la temperatura només atansant-s’hi una mica o pel color que té. Conec molts ceramistes que dominen el foc i que m'han trasmès el seu amor per aquest element, i jo em sento una pequeña saltamontes, escoltant, observant i provant.

Al vespre del mateix dia ja s'intueixen algunes peces, les pico amb els dits i tenen bon so. Sembla mentida que s'hagin cuit bé amb tant poca estona i la capa tan fina de combustible. Però així és. Ara venen unes quantes fotos del desenfornament i les peces ja cuites i llestes per la seva nova vida: